...
12/04/2012
26/03/2012
T’acompanyo [ des del sentiment ]
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Al meu davant, agafat a la meva mà, el cos impossible del meu avi, que reposa sobre un llit d’olors asèptiques. Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada.
Repasso amb la punta dels dits els seus pòmuls marcats. És un cos llarg i prim, primíssim, esquel·lètic; puc reconéixer en ell les protuberàncies de tots els ossos, fins i tots aquells que queden més amagats. Un nas afilat, que se li ha afilat en poc temps.
Es remou, incòmode. Intenta pronunciar alguna paraula que no entenc. L’ajudem a girar-se i és fum, no pesa res. No puc evitar que em recordi imatges famèliques que només he vist abans per alguna pantalla.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Penso en la seva vida, en aquest home que s’ha obert camí des del no res. Un home fort, que naixia l’any 1924 per a veure-ho pràcticament tot. Ell caminava amb tant sols dotze anys pel camí de l’exili; l’aviació italiano-alemana bombardejant-los-hi els caps. Ell caminaria endavant, amb determinació, desenes i desenes de morts a les cunetes.
Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada.
Ell ha viscut el què és lluitar per la seva vida. Un camp de concentració. Prosperar des del no res fins al reconeixement. Mil vegades havia dit que passava nits – dies – nits treballant sense parar, sense dormir, obsessionat per a trobar solucions als problemes, per a ser el millor en el que feia. Ell ha aixecat murs, preses i pantans, no amb els seus coneixements sinó amb la seva determinació. I se n’havia sortit, com li tocava fer a un home. Sempre prosperar. I ha estat feliç, de ben segur; jo el recordo riure. Cantar. Pedalejar. Xiular també.
Però ah, arriba la vellesa, i ningú l’havia preparat per a deixar-se caure. Veure’s empetitir. Debilitar-se. La seva obsessió no li servia per a afrontar aquest últim repte.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Quan el seu cos començava a traicionar-lo, el pensament se li va girar en contra. Veient-se perdre facultats. Envellir. I adolorir-se, una esquena sempre punxant, uns pulmons negres, una tos brutal. I pastilles. I no dormir mai. No trobar-se bé assegut, ni estirat, ni de cap manera. I el malestar, tant malestar, que quan és constant et tenyeix el caràcter. I l’espera, l’espera interminable. Tu saps què és això, Maria? Esperar i esperar a trobar-te sempre pitjor. La depressió. L’intent de suicidi, tantes pastilles que dormiria tres dies.
I torna l’espera. L’espera absurda i sense objectiu. El soroll de la televisió massa fort, unes imatges ràpides que ell ja no pot entendre i que no fan cap companyia. Les converses repetides. L’agreujant de les petites obsessions. L’anar i venir dels qui t’estimen, que és un consol només a estones. Menjar a la força. Empassar pastilles. Tossir-ho tot. Impacientar-se de nit, perdre la noció dels dies. La qüotidianeitat cíclica, cada dia la Iaia pelant-li una taronja, cada tarda dormitejant al sofà, preguntant si ja és hora de sopar no perque tingui gana sinó per anar a dormir. No perque tingui son sinó per a que passi abans el dia, i passi la nit, i passi un altre dia, i passin tots els dies que faltin, sense saber si en falten cinc o cinc-cents.
Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada. Una tos. Obre la boca i m’hi acosto, per a intentar entendre que diu. Què dius, Padrí? Estàs bé? Tens dolor? I el seu ull que mai descansa potser em troba, acariciant-li el front, i deixa anar un alè extrany. Sembla que no té dolor, això em consola.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Ell té els pulmons foradats, els escup a trossos.
Jo desitjaria haver-li evitat arribar fins aquí.
Tu saps què és això, Maria? – deia – Esperar i esperar, una espera que no s’acaba, que no té sentit. Una angoixa sempre present, que no em deixa descansar. Esperar a morir-se, un dia i un altre, un any i un altre. – Desitges que arribi? – I és clar. Que s’acabi. Si pogués, em llençaria daltabaix del balcó.
I jo, que me l’estimo, que no puc ni imaginar-me el seu patiment però que intueixo la seva angoixa opressiva, voldria regalar-li, regalar-li aquest descans. I no puc.
Tu m’entens, oi? – preguntava ell – I jo l’entenc.
Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada.
L’ull obert. – Has de dormir, Padrí – Però torna el dolor. I s’ofega.
La mirada espantada. I continua l’espera, potser ara més calmada, més drogada, tot i que igual de terrible.
Estar esperant a ofegar-se no hauria de formar part de la vida de ningú.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
I venen els metges, ah, els metges. L’ausculten sense emetre paraula. Freds. I li recepten encara més coses. Això per la infecció, que la té generalitzada per tot el cos. Això per la febre. Allò altre pel dolor. Això per la tos. I allò perque tal i qual.
Però està molt malament, oi? Sí, molt malament.
Ens els podem endur a l’hospital. Segurament li allargariem la vida.
Esperar i esperar lluny de casa. Entubat, desorientat i espantat en una habitació extranya d’un hospital, per a que aguanti uns dies més, uns últims dies que ningú desitjaria per a sí mateix.
No gràcies. Estarà millor a casa, al costat de la seva dona de cabells blancs. Amb la seva filla, amb la resta de la familia. Les seves coses, el seu sostre que li fa companyia cada nit quan no pot dormir. Els seus fantasmes. I amb una mica de sort potser se li escurça l’espera.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
I li agafo la mà, li dic que l’estimo, que no està sol. Que nosaltres serem amb ell per a acompanyar-lo, que no tingui por.
I maleeixo el nostre món hipòcrita que no em permet donar-li una pastilla, una de sola. Una pastilla que l’adormi suaument i li aturi el cor sense dolor. Una pastilla que de veritat l’ajudi. Que li eviti morir ofegat. Que senzillament l’aturi, tranquil i reposat, i el deixi marxar, més enllà, cap al no res o cap a on calgui que vagi.
Si pogués fer-li aquest regal.
Jo avui, Padrí, no puc fer això per tu. No t’ho puc donar.
El que sí que t’estem donant és un final ple d’amor. D’acompanyament.
Però saps, m’agradaria demanar-te perdó en nom d’un món que ens deixa triar entre milers d’opcions en vida, i no ens deixa triar absolutament res sobre la nostra mort.
Jo avui, Padrí, ens prometo a tu i a mí, que lluitaré. Lluitaré per a que el dia que jo em trobi estirada en un llit blanc, amb la boca oberta i murmuri prou, tingui un Prou digne, fàcil, instantani i tranquilitzador. Que els qui m’estimin puguin donar-me alguna cosa sense temor, fer-me un petó de bona nit i agafar-me fort la mà mentre jo em deixo anar per sempre.
De moment, avui, només vull dir-te una altra vegada que t’estimo, tot i que tu ja ho saps, això. T’estimo.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Al meu davant, agafat a la meva mà, el cos impossible del meu avi, que reposa sobre un llit d’olors asèptiques. Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada.
Repasso amb la punta dels dits els seus pòmuls marcats. És un cos llarg i prim, primíssim, esquel·lètic; puc reconéixer en ell les protuberàncies de tots els ossos, fins i tots aquells que queden més amagats. Un nas afilat, que se li ha afilat en poc temps.
Es remou, incòmode. Intenta pronunciar alguna paraula que no entenc. L’ajudem a girar-se i és fum, no pesa res. No puc evitar que em recordi imatges famèliques que només he vist abans per alguna pantalla.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Penso en la seva vida, en aquest home que s’ha obert camí des del no res. Un home fort, que naixia l’any 1924 per a veure-ho pràcticament tot. Ell caminava amb tant sols dotze anys pel camí de l’exili; l’aviació italiano-alemana bombardejant-los-hi els caps. Ell caminaria endavant, amb determinació, desenes i desenes de morts a les cunetes.
Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada.
Ell ha viscut el què és lluitar per la seva vida. Un camp de concentració. Prosperar des del no res fins al reconeixement. Mil vegades havia dit que passava nits – dies – nits treballant sense parar, sense dormir, obsessionat per a trobar solucions als problemes, per a ser el millor en el que feia. Ell ha aixecat murs, preses i pantans, no amb els seus coneixements sinó amb la seva determinació. I se n’havia sortit, com li tocava fer a un home. Sempre prosperar. I ha estat feliç, de ben segur; jo el recordo riure. Cantar. Pedalejar. Xiular també.
Però ah, arriba la vellesa, i ningú l’havia preparat per a deixar-se caure. Veure’s empetitir. Debilitar-se. La seva obsessió no li servia per a afrontar aquest últim repte.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Quan el seu cos començava a traicionar-lo, el pensament se li va girar en contra. Veient-se perdre facultats. Envellir. I adolorir-se, una esquena sempre punxant, uns pulmons negres, una tos brutal. I pastilles. I no dormir mai. No trobar-se bé assegut, ni estirat, ni de cap manera. I el malestar, tant malestar, que quan és constant et tenyeix el caràcter. I l’espera, l’espera interminable. Tu saps què és això, Maria? Esperar i esperar a trobar-te sempre pitjor. La depressió. L’intent de suicidi, tantes pastilles que dormiria tres dies.
I torna l’espera. L’espera absurda i sense objectiu. El soroll de la televisió massa fort, unes imatges ràpides que ell ja no pot entendre i que no fan cap companyia. Les converses repetides. L’agreujant de les petites obsessions. L’anar i venir dels qui t’estimen, que és un consol només a estones. Menjar a la força. Empassar pastilles. Tossir-ho tot. Impacientar-se de nit, perdre la noció dels dies. La qüotidianeitat cíclica, cada dia la Iaia pelant-li una taronja, cada tarda dormitejant al sofà, preguntant si ja és hora de sopar no perque tingui gana sinó per anar a dormir. No perque tingui son sinó per a que passi abans el dia, i passi la nit, i passi un altre dia, i passin tots els dies que faltin, sense saber si en falten cinc o cinc-cents.
Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada. Una tos. Obre la boca i m’hi acosto, per a intentar entendre que diu. Què dius, Padrí? Estàs bé? Tens dolor? I el seu ull que mai descansa potser em troba, acariciant-li el front, i deixa anar un alè extrany. Sembla que no té dolor, això em consola.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
Ell té els pulmons foradats, els escup a trossos.
Jo desitjaria haver-li evitat arribar fins aquí.
Tu saps què és això, Maria? – deia – Esperar i esperar, una espera que no s’acaba, que no té sentit. Una angoixa sempre present, que no em deixa descansar. Esperar a morir-se, un dia i un altre, un any i un altre. – Desitges que arribi? – I és clar. Que s’acabi. Si pogués, em llençaria daltabaix del balcó.
I jo, que me l’estimo, que no puc ni imaginar-me el seu patiment però que intueixo la seva angoixa opressiva, voldria regalar-li, regalar-li aquest descans. I no puc.
Tu m’entens, oi? – preguntava ell – I jo l’entenc.
Una inspiració, una pausa llarga, massa llarga, una expiració carregada.
L’ull obert. – Has de dormir, Padrí – Però torna el dolor. I s’ofega.
La mirada espantada. I continua l’espera, potser ara més calmada, més drogada, tot i que igual de terrible.
Estar esperant a ofegar-se no hauria de formar part de la vida de ningú.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
I venen els metges, ah, els metges. L’ausculten sense emetre paraula. Freds. I li recepten encara més coses. Això per la infecció, que la té generalitzada per tot el cos. Això per la febre. Allò altre pel dolor. Això per la tos. I allò perque tal i qual.
Però està molt malament, oi? Sí, molt malament.
Ens els podem endur a l’hospital. Segurament li allargariem la vida.
Esperar i esperar lluny de casa. Entubat, desorientat i espantat en una habitació extranya d’un hospital, per a que aguanti uns dies més, uns últims dies que ningú desitjaria per a sí mateix.
No gràcies. Estarà millor a casa, al costat de la seva dona de cabells blancs. Amb la seva filla, amb la resta de la familia. Les seves coses, el seu sostre que li fa companyia cada nit quan no pot dormir. Els seus fantasmes. I amb una mica de sort potser se li escurça l’espera.
...
Sóc a la seva habitació blanca, en silenci.
I li agafo la mà, li dic que l’estimo, que no està sol. Que nosaltres serem amb ell per a acompanyar-lo, que no tingui por.
I maleeixo el nostre món hipòcrita que no em permet donar-li una pastilla, una de sola. Una pastilla que l’adormi suaument i li aturi el cor sense dolor. Una pastilla que de veritat l’ajudi. Que li eviti morir ofegat. Que senzillament l’aturi, tranquil i reposat, i el deixi marxar, més enllà, cap al no res o cap a on calgui que vagi.
Si pogués fer-li aquest regal.
Jo avui, Padrí, no puc fer això per tu. No t’ho puc donar.
El que sí que t’estem donant és un final ple d’amor. D’acompanyament.
Però saps, m’agradaria demanar-te perdó en nom d’un món que ens deixa triar entre milers d’opcions en vida, i no ens deixa triar absolutament res sobre la nostra mort.
Jo avui, Padrí, ens prometo a tu i a mí, que lluitaré. Lluitaré per a que el dia que jo em trobi estirada en un llit blanc, amb la boca oberta i murmuri prou, tingui un Prou digne, fàcil, instantani i tranquilitzador. Que els qui m’estimin puguin donar-me alguna cosa sense temor, fer-me un petó de bona nit i agafar-me fort la mà mentre jo em deixo anar per sempre.
De moment, avui, només vull dir-te una altra vegada que t’estimo, tot i que tu ja ho saps, això. T’estimo.
...
16/05/2011
Encara penses que compres a baix cost?
...
Aquí un vídeo. Un petit tresor.
Se tira y se compra, se compra y se tira, y mientras trabaja de acaba su vida.
...
Aquí un vídeo. Un petit tresor.
Se tira y se compra, se compra y se tira, y mientras trabaja de acaba su vida.
...
14/04/2011
Queda prohibido
...
...
Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.
Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.
Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un ultimo suspiro.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen mas que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.
Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.
Pablo Neruda
...
Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.
Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.
Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un ultimo suspiro.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen mas que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.
Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.
Pablo Neruda
13/02/2011
03/12/2010
Els amos del país tornen al govern
...
Ho sento molt. Per aquells avis i àvies que vaig veure plorar d'emoció quan vam transformar la comissaria de les tortures en un lloc de restitució de la memòria històrica i d'homenatge a la lluita antifranquista. Es carregaran el memorial democràtic però nosaltres seguirem recordant-vos.
Ho sento molt. No per les vides que vam salvar, sinó per les morts que tornaran a les carreteres. Eliminaran els 80km/h, que han aconseguit reduir les morts per accident de tràfic a la meitat només a canvi d'una mica de paciència.
Ho sento molt. No per aquella gent jove que va poder emancipar-se gràcies als milers de pisos de protecció oficial que es van fer per a ells i elles, per a la seva autonomia; sinó per els i les que vindran, que es trobaran que l'habitatge públic ja no serà cap prioritat. És comprensible: La gent que governa a partir d'avui té la caseta comprada des d'abans de nàixer.
Ho sento molt. Per aquells milers de persones que abans morien de forma prematura - i que tornaran a morir - fruit de que les carreteres superin els límits de contaminació permesos. Eliminaran els 80 km/h, que han eliminat milers de morts cada any per contaminació. Però és comprensible: La gent que governa a partir d'avui no viuen engantxats a una carretera.
Ho sento molt. Perque les càmares a les comissaries dels mossos van aconseguir erradicar per complert les tortures, presents a casa nostra fins que ICV va liderar Interior. I trauran les càmares, és clar. Però és més que comprensible: La gent que governa a partir d'avui no va a les manifestacions si no és entre guardaespatlles i micròfons.
Ho sento molt. Per aquella gent que no es pugui permetre pagar per anar al metge. Perque la sanitat pública deixarà de ser una prioritat. Deixaran d'invertir-hi i ens obligaran a copagar-la (o repagar-la, perque ja l'hem pagat via impostos). Però és comprensible: La gent que governa a partir d'avui té més que una mútua; té un metge privat de familia. Quina despesa tant innecessària cobrir la salut dels pobres!
Ho sento molt. Per aquella gent que viu a casa nostra però que, per atzar, ha nascut en un altre país. Perque ara són majoria aquells qui preferirien que no hi fóssiu. Amagar-vos. Denunciar-vos. Retornar-vos. Treure-us del Raval, que feu lleig allà al centre de la nostra Ciutat. Però és comprensible: La gent que governa a partir d'avui té una sang feta de calçots, i no volen embrutir-la.
Ho sento molt. Perque amb tots els poders fàctics en contra vam aconseguir aprovar un codi ètic per al funcionament de la policia que, senzillament, obligava als mossos a un comportament just i legal, retornant-los al paper de servei a la ciutadania. Eliminaran el codi ètic, i és comprensible: la gent que governa a partir d'avui no sap què vol dir la ètica.
Ho sento molt. Perque ICV-EUiA està sola (políticament, no social) contra de la llei d'educació. L'escola pública continua el procés de decadència, gerencialització i privatització, i la concertada continua segregant per sexe, classe i origen. Però és comprensible: la majoria de Parlament porta els seus fills a escoles privades per a petits dirigents. A qui li importa que a la pública no hi hagi ni calefacció?
Ho sento molt. Perque vam lluitar per un país que no necessités un cotxe davant de cada casa. Vam voler teixir tot el territori a base de transport públic. I vam ser petits i pocs davant un arc parlamentari que acota el cap davant els interessos de les automobilístiques i les empreses dels peatges. I ara més que mai: La gent que governa a partir d'avui no ha trepitjat mai el subsol de Barcelona.
Ho sento molt. Perque sabíem que calia pujar els impostos als rics per donar serveis i benestar a la gent treballadora. I vam lluitar sols contra la rebaixa dels impostos als més rics. Els qui governen a partir d'avui eliminaran l'impost de successions primer, i tots els que puguin després. Però és comprensible: S'eliminen els impostos a ells mateixos i, de pas, els serveis públics que no utilitzen.
Crec que tinc infinits "ho sento molt" dins el cap. I es que "ho sento molt" per la gent humil, per la classe treballadora, per aquells que viuen del seu treball i no de les seves herències. Aquells que van a la sanitat pública, a l'escolta pública, amb transport públic... Aquell 70-75% de la població que necessita un Estat de Benestar. A tots nosaltres: aquestes eleccions han estat un suicidi.
...
Ho sento molt. Per aquells avis i àvies que vaig veure plorar d'emoció quan vam transformar la comissaria de les tortures en un lloc de restitució de la memòria històrica i d'homenatge a la lluita antifranquista. Es carregaran el memorial democràtic però nosaltres seguirem recordant-vos.
Ho sento molt. No per les vides que vam salvar, sinó per les morts que tornaran a les carreteres. Eliminaran els 80km/h, que han aconseguit reduir les morts per accident de tràfic a la meitat només a canvi d'una mica de paciència.
Ho sento molt. No per aquella gent jove que va poder emancipar-se gràcies als milers de pisos de protecció oficial que es van fer per a ells i elles, per a la seva autonomia; sinó per els i les que vindran, que es trobaran que l'habitatge públic ja no serà cap prioritat. És comprensible: La gent que governa a partir d'avui té la caseta comprada des d'abans de nàixer.
Ho sento molt. Per aquells milers de persones que abans morien de forma prematura - i que tornaran a morir - fruit de que les carreteres superin els límits de contaminació permesos. Eliminaran els 80 km/h, que han eliminat milers de morts cada any per contaminació. Però és comprensible: La gent que governa a partir d'avui no viuen engantxats a una carretera.
Ho sento molt. Perque les càmares a les comissaries dels mossos van aconseguir erradicar per complert les tortures, presents a casa nostra fins que ICV va liderar Interior. I trauran les càmares, és clar. Però és més que comprensible: La gent que governa a partir d'avui no va a les manifestacions si no és entre guardaespatlles i micròfons.
Ho sento molt. Per aquella gent que no es pugui permetre pagar per anar al metge. Perque la sanitat pública deixarà de ser una prioritat. Deixaran d'invertir-hi i ens obligaran a copagar-la (o repagar-la, perque ja l'hem pagat via impostos). Però és comprensible: La gent que governa a partir d'avui té més que una mútua; té un metge privat de familia. Quina despesa tant innecessària cobrir la salut dels pobres!
Ho sento molt. Per aquella gent que viu a casa nostra però que, per atzar, ha nascut en un altre país. Perque ara són majoria aquells qui preferirien que no hi fóssiu. Amagar-vos. Denunciar-vos. Retornar-vos. Treure-us del Raval, que feu lleig allà al centre de la nostra Ciutat. Però és comprensible: La gent que governa a partir d'avui té una sang feta de calçots, i no volen embrutir-la.
Ho sento molt. Perque amb tots els poders fàctics en contra vam aconseguir aprovar un codi ètic per al funcionament de la policia que, senzillament, obligava als mossos a un comportament just i legal, retornant-los al paper de servei a la ciutadania. Eliminaran el codi ètic, i és comprensible: la gent que governa a partir d'avui no sap què vol dir la ètica.
Ho sento molt. Perque ICV-EUiA està sola (políticament, no social) contra de la llei d'educació. L'escola pública continua el procés de decadència, gerencialització i privatització, i la concertada continua segregant per sexe, classe i origen. Però és comprensible: la majoria de Parlament porta els seus fills a escoles privades per a petits dirigents. A qui li importa que a la pública no hi hagi ni calefacció?
Ho sento molt. Perque vam lluitar per un país que no necessités un cotxe davant de cada casa. Vam voler teixir tot el territori a base de transport públic. I vam ser petits i pocs davant un arc parlamentari que acota el cap davant els interessos de les automobilístiques i les empreses dels peatges. I ara més que mai: La gent que governa a partir d'avui no ha trepitjat mai el subsol de Barcelona.
Ho sento molt. Perque sabíem que calia pujar els impostos als rics per donar serveis i benestar a la gent treballadora. I vam lluitar sols contra la rebaixa dels impostos als més rics. Els qui governen a partir d'avui eliminaran l'impost de successions primer, i tots els que puguin després. Però és comprensible: S'eliminen els impostos a ells mateixos i, de pas, els serveis públics que no utilitzen.
Crec que tinc infinits "ho sento molt" dins el cap. I es que "ho sento molt" per la gent humil, per la classe treballadora, per aquells que viuen del seu treball i no de les seves herències. Aquells que van a la sanitat pública, a l'escolta pública, amb transport públic... Aquell 70-75% de la població que necessita un Estat de Benestar. A tots nosaltres: aquestes eleccions han estat un suicidi.
...
14/09/2010
La nostra revolució
CONSISTEIX EN FER ALLÒ QUE REALMENT VOLEM FER
...
Primer pas: saber què vols.
Segon pas: Perseguir-ho amb tota la teva força.
Resultat: tant sols pot ser un èxit!
Avui començo psicologia.
...
...
Primer pas: saber què vols.
Segon pas: Perseguir-ho amb tota la teva força.
Resultat: tant sols pot ser un èxit!
Avui començo psicologia.
...
27/06/2010
Bricolatge Emocional
...
"Saber gestionar les emocions. Aquest és l'objectiu de Bricolatge emocional, un nou programa que TV3 prepara i que presentarà Gaspar Hernàndez. El programa serà d'emissió setmanal i hi intervindran especialistes que donaran claus als espectadors de com afrontar les emocions en diferents situacions.
Bricolatge emocional està inspirat en el programa L'ofici de viure que Gaspar Hernàndez presenta a Catalunya Ràdio i en què es donen eines als oients per aconseguir més benestar emocional".
Així, a priori, té bona pinta...
...
"Saber gestionar les emocions. Aquest és l'objectiu de Bricolatge emocional, un nou programa que TV3 prepara i que presentarà Gaspar Hernàndez. El programa serà d'emissió setmanal i hi intervindran especialistes que donaran claus als espectadors de com afrontar les emocions en diferents situacions.
Bricolatge emocional està inspirat en el programa L'ofici de viure que Gaspar Hernàndez presenta a Catalunya Ràdio i en què es donen eines als oients per aconseguir més benestar emocional".
Així, a priori, té bona pinta...
...
01/06/2010
Primavera Mode
...
Una de cada diez personas sufre en mayor o menor medida astenia primaveral. Este trastorno, que surge con la llegada del buen tiempo, se caracteriza por un profundo cansancio, agotamiento, decaimiento y falta de energía para realizar la actividad habitual.
La astenia primaveral esta causada por una disminución de betaendorfinas en el plasma, sustancias que regulan el sistema bienestar malestar, que al alterarse produce una sensación de decaimiento y agotamiento.
Síntomas de la astenia primaveral
Tristeza inexplicable.
Irritabilidad.
Falta de apetito.
Cierta pérdida de memoria.
Tensión arterial baja.
Tono vital bajo.
Ausencia de interés sexual.
Dolor de cabeza y malestar general.
Debilidad muscular para hacer cualquier esfuerzo.
Cansancio.
Pautas para afrontar la astenia primaveral
Dormir todo el tiempo necesario.
Practicar ejercicios de relajación.
Hacer ejercicio.
Seguir una alimentación a base de alimentos energéticos: dátiles, frutos secos, plátanos, legumbres, pastas, chocolate.
Complementos dietéticos para la astenia primaveral
Jalea real, polen, levadura de cerveza, oligoelementos como el cobre, fósforo, hierro y manganeso, fitoterapia para la astenia primaveral, guaraná, ginseng, jengibre, eleuterococo, o maca.
Almudena Reguero -
Periodista especializada en salud y terapias naturales
...
Una de cada diez personas sufre en mayor o menor medida astenia primaveral. Este trastorno, que surge con la llegada del buen tiempo, se caracteriza por un profundo cansancio, agotamiento, decaimiento y falta de energía para realizar la actividad habitual.
La astenia primaveral esta causada por una disminución de betaendorfinas en el plasma, sustancias que regulan el sistema bienestar malestar, que al alterarse produce una sensación de decaimiento y agotamiento.
Síntomas de la astenia primaveral
Tristeza inexplicable.
Irritabilidad.
Falta de apetito.
Cierta pérdida de memoria.
Tensión arterial baja.
Tono vital bajo.
Ausencia de interés sexual.
Dolor de cabeza y malestar general.
Debilidad muscular para hacer cualquier esfuerzo.
Cansancio.
Pautas para afrontar la astenia primaveral
Dormir todo el tiempo necesario.
Practicar ejercicios de relajación.
Hacer ejercicio.
Seguir una alimentación a base de alimentos energéticos: dátiles, frutos secos, plátanos, legumbres, pastas, chocolate.
Complementos dietéticos para la astenia primaveral
Jalea real, polen, levadura de cerveza, oligoelementos como el cobre, fósforo, hierro y manganeso, fitoterapia para la astenia primaveral, guaraná, ginseng, jengibre, eleuterococo, o maca.
Almudena Reguero -
Periodista especializada en salud y terapias naturales
...
16/02/2010
08/02/2010
Jamaica Ska
...
Do you know Jamaica Ska? No??? Do the Ska... Ahá ahá ahá...
I per als dies de pluja, directe al cor, Skatalites;
...
Do you know Jamaica Ska? No??? Do the Ska... Ahá ahá ahá...
I per als dies de pluja, directe al cor, Skatalites;
...
01/01/2010
Despertant
...
Aquest 2010 desperto al món. Taparé la meva rosa, respiraré fons i volaré fins a altres planetes; fins a altres galàxies...
Saturn avui ja té universos amics :)
...
Aquest 2010 desperto al món. Taparé la meva rosa, respiraré fons i volaré fins a altres planetes; fins a altres galàxies...
Saturn avui ja té universos amics :)
...
23/12/2009
Gran... Gran Torino
...
Una reverència emocionada a Clint Eastwood per Gran Torino.
Un film que parla per si sol. No hi ha res a afegir.
...
Una reverència emocionada a Clint Eastwood per Gran Torino.
Un film que parla per si sol. No hi ha res a afegir.
...
04/12/2009
What else?
...
Cada dia des de fa un any passo per davant de la botiga de Nespresso de Passeig de Gràcia.
Cada dia hi trobo desenes de persones fent cua.
Fan cua abans que la botiga obri. I fan cua quan la botiga ja ha obert.
Passo per allà i em miro tota aquella gent que s'apila i espera, pacientment, els seus retalls de cafè.
I m'indigno. I mai sé ben bé perquè m'indigno.
I avui ho he sabut.
Una dona li ha dit a una altra - tot fent cua -;
- Em deixes passar? Faig tard a la feina... però NECESSITO comprar cafè...
És la facilitat amb la que ens creem noves necessitats la que m'indigna.
De veritat, senyora, NECESSITES aquell potet de plàstic?
I així ens omplim de banalitats.
I jo m'enrabio estúpidament.
...
Cada dia des de fa un any passo per davant de la botiga de Nespresso de Passeig de Gràcia.
Cada dia hi trobo desenes de persones fent cua.
Fan cua abans que la botiga obri. I fan cua quan la botiga ja ha obert.
Passo per allà i em miro tota aquella gent que s'apila i espera, pacientment, els seus retalls de cafè.
I m'indigno. I mai sé ben bé perquè m'indigno.
I avui ho he sabut.
Una dona li ha dit a una altra - tot fent cua -;
- Em deixes passar? Faig tard a la feina... però NECESSITO comprar cafè...
És la facilitat amb la que ens creem noves necessitats la que m'indigna.
De veritat, senyora, NECESSITES aquell potet de plàstic?
I així ens omplim de banalitats.
I jo m'enrabio estúpidament.
...
27/11/2009
09/11/2009
14/10/2009
03/10/2009
22/08/2009
17/05/2009
13/05/2009
12/04/2009
Autobiografía
...
Carmina Burana per acompanyar el poema Autobiografía de Gabriel Celaya
AUTOBIOGRAFÍA
No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.
Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.
¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.
No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
¡Ay sí, no respires! Dar el no a todos los "no"
y descansar: Morir.
Gabriel Celaya
Carmina Burana per acompanyar el poema Autobiografía de Gabriel Celaya
AUTOBIOGRAFÍA
No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.
Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.
¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.
No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
¡Ay sí, no respires! Dar el no a todos los "no"
y descansar: Morir.
Gabriel Celaya
02/04/2009
24/03/2009
24/02/2009
03/02/2009
La meva dignitat no depèn del meu treball
...
Una treballadora social parlava amb un lumpen a la plaça Vila de Madrid, a Barcelona.
Ella: T'ajudaré. Puc buscar-te una pensió barata per a que la puguis pagar amb la pensió no contributiva.
Ell: Moltes gràcies però no caldrà. No penso pagar per a viure. Va contra els meus principis.
Qui ha organitzat les nostres vides tant malament?
Una treballadora social parlava amb un lumpen a la plaça Vila de Madrid, a Barcelona.
Ella: T'ajudaré. Puc buscar-te una pensió barata per a que la puguis pagar amb la pensió no contributiva.
Ell: Moltes gràcies però no caldrà. No penso pagar per a viure. Va contra els meus principis.
Qui ha organitzat les nostres vides tant malament? Qui ens ha fet esclaves de la nostra producció?
31/01/2009
Heu trencat massa somnis
Llàgrimes per Palestina.
Seguiu usant la força perquè no teniu raó.
Espero que un dia els vostres soldats es neguin a matar i a morir.
Seguiu usant la força perquè no teniu raó.
Espero que un dia els vostres soldats es neguin a matar i a morir.
Imagina't que un dia es declara una guerra i no hi va ningú.
Imagina't.
Perquè totes preferim penjar d'una lluna i riure entre estels.
25/12/2008
24/11/2008
14/10/2008
15/08/2008
18/07/2008
30/06/2008
19/06/2008
65 hores per a un món més flexible
Treballarem 65 hores a la setmana, diu Europa.O tindrem, com a mínim, la possibilitat de treballar-les.
Alguns les treballaràn, i ens hi arrossegaràn a tots/es.
És la pitjor noticia política que he rebut des de que tinc consciència. Estupefacció.
Espero atenta una revolució, una explosió social. On és? La meva indignació no és compartida?
17/06/2008
10/06/2008
02/06/2008
Viêt Nam
És un país que encara s'autoanomena comunista. Un dia "l'oncle Ho" i companyia van lluitar per a que Vietnam fos un país lliure i igualitari. L'orgull de la seva història (van guanyar als Estats Units) manté els vietnamites orgullosos del seu govern. Però ara per ara el govern vietnamina no recapta absolutament res i no dóna absolutament res. Redistribució zero. La gent s'ho ven tot...
La bellesa del lloc contrasta amb el dolor de la pobresa. Si tanco els ulls encara puc sentir els silencis dels camps d'arròs inmensos. Tires la vista enllà i només veus terrasses d'arros inundades d'aigua que reflexen el cel. Al meu costat, dones carregades de pulseres que em somriuen i em toquen tota l'estona.
Si mai vols retrocedir en el temps, recomano Sa Pa, on els camps es treballen amb les mans i ens nens corren lliures i pobres sense que ningú els vigili.
Les emocions són intensíssimes... Gràcies per aquests moments. 27/02/2008
La casa i el fanal
Magritte ens presenta el paradís de la llum.
"My painting is visible images which conceal nothing; they evoke mystery and, indeed, when one sees one of my pictures, one asks oneself this simple question 'What does that mean'? It does not mean anything, because mystery means nothing either, it is unknowable."René Magritte
03/01/2008
Dos olis de Vincent Van Gogh;
El primer és llum: La famosa "Terrassa del cafè de la Plaça del Forum, de 1888.
El segon és grisor: I és desconegut per a mi....
09/11/2007
Un petit començament
Vull començar per un detall: Un tren de vapor al revés, i un paracaigudista; al París de 1913 que veia Marc Chagall. Tot color.
08/11/2007
Si trobéssim un oceà prou gran, Saturn suraria
Bona nit.
Saturn roda marejant estels.
Aquest espai seran espurnes de llum, gotes de màgia sense connexió que, sense saber perquè, roden dins el meu cap.
Roden imatges i paraules. N'hi ha tantes com matèria incerta als anells de Saturn. Amb tota la matèria que contenen els anells es podria formar una esfera d'un tamany semblant al de la Lluna.
Per a mi, serà com una Lluna de purpurina.
Bona nit.
Saturn roda marejant estels.
Aquest espai seran espurnes de llum, gotes de màgia sense connexió que, sense saber perquè, roden dins el meu cap.
Roden imatges i paraules. N'hi ha tantes com matèria incerta als anells de Saturn. Amb tota la matèria que contenen els anells es podria formar una esfera d'un tamany semblant al de la Lluna.
Per a mi, serà com una Lluna de purpurina.
Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)